8 DE MARÇ: DIA INTERNACIONAL DE LA DONA
Dones que participen del projecte d’una horta a la Casamance (Senegal)
La font del següent article és del diari Vila-Web:
SÍMBOL DEL FEMINISME AFRICÀ ANTICOLONIAL
Hi ha històries tràgiques del passat que amb el temps han anat esdevenint símbols de la lluita i la denúncia de les joves feministes i artistes africanes més modernes i radicals. Són històries de vides que encarnen la brutalitat i la injustícia del pensament colonialista antic, amb ressonàncies en el present, bé com a pràctiques idèntiques ‘adaptades’ a la correcció política actual, bé com a objecte d’estudi per a descobrir actituds polítiques i socials filles d’aquella ideologia, bé per a mantenir viva la memòria històrica del patiment de la dona africana.
A l’Exposició Universal de París del 1937 –dita ‘de les Arts i les Tècniques dins la Vida Moderna’– el món va conèixer el Gernika de Picasso, El segador de Joan Miró, l’escultura Obrer i dona del Kolkhoz de Vera Ignàtievna Múkhina, Triomf de la voluntat de Leni Riefhenstal, els murals de Sonia i Robert Delaunay, l’arquitectura d’Albert Speer, Alvaar Alto i Josep Maria Sert, entre moltes altres meravelles de l’art i la tecnologia modernes.
Però a la moderníssima Exposició Universal del 1937 també s’hi va crear el Museu de l’Home, on s’exposava l’esquelet, el cervell i els genitals (conservats en formol) d’una dona africana, al costat d’una rèplica del seu cos en guix a mida natural. Era Sara Baartman (1789-1815) una dona khoikhoi sud-africana que va ser exhibida en circs, fires i festes aristocràtiques com un animal salvatge, maltractada, prostituïda i, finalment, tutelada pels científics més importants, que la van analitzar com un animal de la categoria dels mamífers.
Quan es va morir, de sífilis o de tuberculosi, a vint-i-cinc anys, el pare de l’anatomia comparada, Georges Cuvier, li va fer l’autòpsia i en va conservar el cervell, l’esquelet i els òrgans genitals, que foren exposats al Museu de l’Home de París fins l’any 1974. Nelson Mandela, quan va accedir a la presidència de Sud-àfrica, en reclamà el cos a François Mitterrand, que s’hi va avenir. Però no va ser fins l’any 2002, després de molts debats legals i parlamentaris, que allò que encara romania de les seves restes no va poder rebre una sepultura digna a la seva terra natal, Sud-àfrica, on ara és un símbol nacional.
