EL RAMADÀ

Dolors Bramon (Banyoles, 1943) és una filòloga catalana. Doctora en Filosofia i Lletres (secció de filologia semítica) i en geografia i història per la Universitat de Barcelona, és professora titular del Departament de Filologia Semítica (secció d’estudis àrabs i islàmics) de la Universitat de Barcelona.

És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1996, del Groupe International d’Étude et de reflexiones sur les Femmes en Islam (GIERFI) i del Foro de Investigación sobre el Mundo Árabe y Musulmán (FIMAM), entre altres institucions.

És presidenta de l’associació World University Service of the Mediterranean (WUSMED)

Avui DOLORS BRAMON, ens regala una entrada pel bloc de la Fundació Kassumay, amb un tema que no té una relació directa amb la Fundació però que sempre està present i és subjacent en les nostres relacions amb les comunitats a les quals donem suport.

EL RAMADÀ

La pràctica del ramadà consisteix en la prohibició que entri res al cos de cap musulmà adult i sa d’esperit i de cos durant les hores de llum solar dels dies del Ramadà, que és el novè mes del calendari islàmic o hègira. És a dir, en l’abstenció de menjar, de beure, de fumar i de tenir relacions sexuals mentre “pugui distingir-se un fil blanc d’un de negre”, segons el text de l’Alcorà, llibre sagrat dels musulmans.

Alguns fidels també hi inclouen la prohibició de perfumar-se, la dutxa o el bany. El Text Sagrat de l’islam detalla molt bé el perquè d’aquest precepte i com cal observar-lo:

‘Creients! se us ha prescrit el dejuni de la mateixa manera que es va fer als que us precediren […] Però si algú de vosaltres està malalt o de viatge, l’observarà un nombre igual de dies. Els que, podent, no ho facin, podran substituir-lo donant menjar a un pobre […] Durant el mes de Ramadà es va fer baixar l’Alcorà com a guia per als homes. Qui de vosaltres vegi el creixent [de la nova lluna] que comenci. Qui estigui malalt o de viatge, que ho faci un nombre igual d’altres dies. Déu vol per a vosaltres el que és fàcil i no pas el que és difícil’

(Alcorà, 2: 183-187)

Tal com acabem de veure que s’especifica en la cita anterior, és condició necessària l’observació visual (ru’ya) de la lluna nova del mes de Ramadà per a determinar el seu inici, de manera que no poden ser utilitzats per a tal fi els càlculs astronòmics. Semblantment s’ha interpretat pel que fa a la fixació del seu final. Això fa que hi hagi alguns mesos més llargs o més curts –però amb un marge de diferència màxim de tres dies– en el cas que la nebulositat es perllongui i impedeixi la visió del creixent lunar corresponent en ambdós casos.

L’abstenció diürna del Ramadà no pot ser equiparada –ni, per tant, traduïda– al dejuni prescrit per altres religions. Cal notar que es diferencia dels dejunis del judaisme i del cristianisme en el fet que en l’islam no és relacionada ni amb l’aflicció d’ànima ni amb la contrició. Consisteix, bàsicament, en una lluita dels creients per a superar-se a si mateixos i en àrab rep el nom de jihadu l-nafs, és a dir, “gihad de l’esperit”.

Per això, al final de les hores de prohibició diürna, que s’inicia en arribar la fosca, es fa un primer àpat (iftar) en el qual es solen consumir menges especials, propis d’una festa. Així mateix, en acabar-se el mes, té lloc una celebració (cidu l-fitr o cidu l-sagir) d’agermanament i de recordatori col.lectiu de la universalitat de l’islam i es commemora conjuntament la victòria lliurada per cada fidel contra el propi cos, la joia d’haver vençut els sentits i d’haver aconseguit imitar els àngels, que no tenen passions.

És llavors quan les famílies acostumen a visitar-se i a fer-se regals o a dedicar uns dies a les vacances anuals. Entre altres coses, durant tot el mes de Ramadà canvien els horaris de treball (sol plegar-se una hora abans de l’habitual) i el ritme de la vida de les ciutats islàmiques.

Tot primer, i fins que fou revelada a la ciutat de Medina la sura número 2 de l’Alcorà, l’islam només estipulava l’obligació d’un dejuni durant les vint-i-quatre hores del dia deu del primer mes del calendari islàmic, semblantment al que és prescrit (Levític, 16: 29) als jueus el dia deu del seu mes de Tishrí (yom kippur o “dia de l’expiació”).

En distanciar-se dels jueus, el Profeta Muhàmmad seguí recomanant la seva pràctica, que es celebra durant la festa anomenada caixura, però instaurà l’obligació d’un mes especial per als musulmans.

Vista de la mesquita de Kabounkout al Senegal