LA INFORMACIÓ SEGONS VALENTÍ SÉSAR
Des de la Fundació Kassumay volem compartir aquest breu escrit que ens ofereix en Valentí Sésar i que creiem que sintetitza molt encertadament el moment que vivim en relació a la informació i l’ entrellat que l’envolta.
El dret a la informació és un dret fonamental del ciutadà, d’aquí que estigui contemplat (i en teoria emparat) en totes les constitucions dels països considerats democràtics.
I l’origen i pilar fonamental d’aquest dret ha estat en gran part degut a la premsa escrita. Tradicionalment i des del segle XVIII quan van néixer les primeres capçaleres del que avui entenem com a premsa, s’han convertit en un costum quotidià per una part important de la ciutadania, que d’aquesta manera veia satisfeta la necessitat d’estar informada.
Però tan cert com això és que avui, la premsa escrita ha perdut la influència social de què sempre havia gaudit, amb l’aparició d’altres mitjans d’informació més moderns, més propers i més còmodes. Parlo de la ràdio, canals de TV (tant públics com privats), xarxes socials, etc.). Les fonts informatives s’han multiplicat, però penso que de la mateixa manera que han canviat les formes de fer-nos-la arribar, el fons, l’essència de la informació, hauria d’haver continuat inalterable. És a dir, una informació veraç, degudament contrastada, desinteressada i imparcial. Així ho exigim els ciutadans.
Però la realitat va per un altre camí i veig amb tristor que si hi ha un servei que ha perdut la confiança i el prestigi de la gent, ha estat el dels mitjans d’informació, que malauradament s’han convertit en altaveus públics de grans lobbies i corporacions polítiques-financeres i que sota la seva direcció, es dediquen a filtrar, subratllar, triar, magnificar, manipular i tergiversar o directament silenciar en funció dels interessos econòmics de qui els sosté.
M’ha vingut al cap aquella frase que diu :“Abans de creure’t tot el que diu la premsa, assabentat de qui paga la tinta” o aquella altra del poeta i periodista polonès Ryszard Kapuscinski, que ens va deixar dit: “Quan es va descobrir que la informació també era negoci, la veritat va deixar de ser important”.
El dret a la informació és un dret fonamental del ciutadà, d’aquí que estigui contemplat (i en teoria emparat) en totes les constitucions dels països considerats democràtics.
I l’origen i pilar fonamental d’aquest dret ha estat en gran part degut a la premsa escrita. Tradicionalment i des del segle XVIII quan van néixer les primeres capçaleres del que avui entenem com a premsa, s’han convertit en un costum quotidià per una part important de la ciutadania, que d’aquesta manera veia satisfeta la necessitat d’estar informada.
Però tan cert com això és que avui, la premsa escrita ha perdut la influència social de què sempre havia gaudit, amb l’aparició d’altres mitjans d’informació més moderns, més propers i més còmodes. Parlo de la ràdio, canals de TV (tant públics com privats), xarxes socials, etc.). Les fonts informatives s’han multiplicat, però penso que de la mateixa manera que han canviat les formes de fer-nos-la arribar, el fons, l’essència de la informació, hauria d’haver continuat inalterable. És a dir, una informació veraç, degudament contrastada, desinteressada i imparcial. Així ho exigim els ciutadans.
Però la realitat va per un altre camí i veig amb tristor que si hi ha un servei que ha perdut la confiança i el prestigi de la gent, ha estat el dels mitjans d’informació, que malauradament s’han convertit en altaveus públics de grans lobbies i corporacions polítiques-financeres i que sota la seva direcció, es dediquen a filtrar, subratllar, triar, magnificar, manipular i tergiversar o directament silenciar en funció dels interessos econòmics de qui els sosté.
M’ha vingut al cap aquella frase que diu :“Abans de creure’t tot el que diu la premsa, assabentat de qui paga la tinta” o aquella altra del poeta i periodista polonès Ryszard Kapuscinski, que ens va deixar dit: “Quan es va descobrir que la informació també era negoci, la veritat va deixar de ser important”.
