DIA MUNDIAL DEL REFUGIAT
Llegim amb tristor renovada les dades ofertes el 18 de juny de 2021 en l’informe anual de l’agència de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) on ens colpeja el fet de que el 2020 hagi estat el novè any consecutiu en que el nombre de refugiats i desplaçats hagi augmentat. Tant és així que actualment hi ha més del doble de persones desplaçades de manera forzosa que fa una dècada, quan la xifra estava per sota de 40 milions.
Qualsevol xifra , el doble la meïtat o una fracció, és una vergonya que ens hauria de posar en un estat de mala llet capaç de provocar un terratrèmol. Els fils que emboliquen la troca necessiten un bon grapat de tissores capaces de incidir allà on calgui i alliberar el filat presoner de tiranies, interessos comercials, odis, terrorismes ,relacions corporatives, militarismes , pobresses provocades i hipocresia. És repugnan la hipocresia dels països benestants. La hipocresia dels que sovint provoquen les causes dels desplaçaments i desprès maleeixen els moviments de persones quan els toca de prop.
Les migracions de persones pobres (parlem de gents sense recursos materials ) incomoden molt i ho veiem cada dia en els discursos de moltes formacions polítiques, que s’omplen la boca amb patriotismes i defenses de la llibertat ,mentre neguen el futur a qui necessita una porta de sortida a la seva existència amenaçada de un no futur. I entre aquestes persones hi trobem les que tenen el trist honor de ser migrants no desitjats i refugiats per la seva vivència personal.
No entrarem en definicions, ni diferenciacions ,doncs no és el lloc ni el moment. Tothom com a ésser humà té una dignitat i un dret a una vida plena. No som tan ingenus de pretendre el que és ideal ( tot i que seria desitjable),però no podem renunciar a denunciar aquesta situació plenament inhumana en que s’aboca cada any a milions de persones .
Cadascú des de la seva petita o gran poltrona que s’emprenyi com li plagui i posi la seva llavor. Els que poden oferir les claus d’algunes portes ,tenen l’obligació de fer-ho ,per situació i per mandat. I no és de rebut ,ni pedagògic, deixar-los passar per la vida sense rendir comptes.
Volem acabar amb una estrofa d’en Lluís Llach ,on ens ofereix la tendresa per lluitar.
“ El món que visc sovint no el sento meu
I sé els perquès d’una revolta
Misèria i guerra, fam i mort
Feixisme i odi, ràbia i por
Rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena
Però tot d’un cop ve la tendresa “
Qualsevol xifra , el doble la meïtat o una fracció, és una vergonya que ens hauria de posar en un estat de mala llet capaç de provocar un terratrèmol. Els fils que emboliquen la troca necessiten un bon grapat de tissores capaces de incidir allà on calgui i alliberar el filat presoner de tiranies, interessos comercials, odis, terrorismes ,relacions corporatives, militarismes , pobresses provocades i hipocresia. És repugnan la hipocresia dels països benestants. La hipocresia dels que sovint provoquen les causes dels desplaçaments i desprès maleeixen els moviments de persones quan els toca de prop.
Les migracions de persones pobres (parlem de gents sense recursos materials ) incomoden molt i ho veiem cada dia en els discursos de moltes formacions polítiques, que s’omplen la boca amb patriotismes i defenses de la llibertat ,mentre neguen el futur a qui necessita una porta de sortida a la seva existència amenaçada de un no futur. I entre aquestes persones hi trobem les que tenen el trist honor de ser migrants no desitjats i refugiats per la seva vivència personal.
No entrarem en definicions, ni diferenciacions ,doncs no és el lloc ni el moment. Tothom com a ésser humà té una dignitat i un dret a una vida plena. No som tan ingenus de pretendre el que és ideal ( tot i que seria desitjable),però no podem renunciar a denunciar aquesta situació plenament inhumana en que s’aboca cada any a milions de persones .
Cadascú des de la seva petita o gran poltrona que s’emprenyi com li plagui i posi la seva llavor. Els que poden oferir les claus d’algunes portes ,tenen l’obligació de fer-ho ,per situació i per mandat. I no és de rebut ,ni pedagògic, deixar-los passar per la vida sense rendir comptes.
Volem acabar amb una estrofa d’en Lluís Llach ,on ens ofereix la tendresa per lluitar.
“ El món que visc sovint no el sento meu
I sé els perquès d’una revolta
Misèria i guerra, fam i mort
Feixisme i odi, ràbia i por
Rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena
Però tot d’un cop ve la tendresa “
